Record, presència i somni

La Kei, protagonista de "Manazuru. Una història d'amor", ha perdut el seu marit; més ben dit, el Rei va desaparèixer quan la filla d'ambdós tenia tres anys. Ara, la Momo ja és una adolescent. Les dues, mare i filla, viuen amb l'àvia, la mare de la Kei. Però, el més important no és descobrir el motiu pel qual el Rei va desaparèixer un dia, sinó tots aquells sentiments que sorgeixen del més profund i totes aquelles emocions evocades dels dies que van viure junts. No sabem si el Rei és viu o no, però, el que sí sabem és que l'interior de la Kei viu una evolució com a mare, filla, esposa i amant. En Seiji és la persona que ara estima, però, és cert que durant tota l'obra, l'amor principal, buscat i "retrobat" és el del Rei. 

Manazuru, un poble de la costa japonesa, és on la Kei viu totes les presències descrites d'una manera sensible i genial per Hiromi Kawakami.

Aquestes presències poden semblar fruit d'una literatura fantàstica a la que potser nosaltres, com a occidentals, no hi estem acostumats. Però, tampoc em sembla que estiguem tan lluny d'aquestes íntimes vivències. El record que et fa reviure les experiències com si fossin autèntiques o aquella mena d'intuïció que et condueix cap a una vivència que podria haver estat realitat, són el que fa que la Kei se senti atreta per visitar una vegada i altra aquest poble mariner japonès: amb la Momo, amb en Seiji o bé sola...però, sempre amb la presència d'aquella dona misteriosa que l'acosta cada vegada més al seu estimat Rei. 

I, quan sembla que ja el té...és el moment d'inflexió que no desvetllaré pas aquí. El retorn cap a la seva llar, amb la seva mare i la seva filla, és un moment de felicitat i d'entendre que no podem deixar escapar les persones...la felicitat és aquí i ara:

"Vas venir a veure el mar?"

"El veia cada dia, el mar"

"Vas venir a prendre l'aire, doncs?"

"L'aire també el prenia cada dia"

"Llavors, per què vas venir?".

De tant en tant em sentia cansada de viure-va respondre breument-. Treballava de sol a sol sense descans, sense adonar-me que no feia res més que treballar, sense saber què em podia fer feliç, sense poder endinsar-me en els sentiments dels altres ni entendre els meus propis sentiments; n'estava tipa, de veure com passava el temps sense viure de debò".(p.119)